Feliç any 2222, podia sentir com els megàfons de Barcelona cridaven aquestes paraules amb la veu dolça i tranquil·la del nostre Líder, Joen Mauguri. El meu germà petit s'abraça a la mare i sento la meva germana bessona al costat, prement els punys, mentre la desfilada militar dels nostres joves soldats era emesa per cada paret mural de tota la nostra gran nació. Tothom guardava un silenci funerari.
Miro de reüll a la meva dreta i veig una dotzena de Germans vigilant la multitud, comprovant que l'amor per la nostra pàtria és incondicional i devot. A través de la pantalla puc veure la cara del Líder i les seves arrugues contraure's mentre recita el seu discurs, recordant com de la pols nuclear va néixer la Tènia i va dur la pau i la felicitat als seus conciutadans.
La freda mirada en alta resolució de Mauguri em provoca un calfred que em recorre el cos fins als peus i mentre els seus ulls blaus parpellegen cada cinc segons durant tot el discurs. El terra està fred, però fins i tot a través del núvol de la meva respiració veig la cúpula de la ciutat amb els llums amagant les estrelles i la lluna brillant amb tristesa, llunyana. La mare em dona un cop de colze, no sé quant de temps porto sense mirar les imatges d'Any Nou, però dos Germans ja estan mirant-me així que tanco els ulls un segon i els torno a obrir, per tornar a veure la cara de l'estimat Líder.
Sonen les campanades i tots aplaudim a l'uníson. Els focs artificials envaeixen el firmament que veiem més enllà de la esfera transparent que cobreix tota la capital, protegint-nos dels enemics de la nació. Sento l'himne i tots ens posem la ma al cor i mirem al front. Comencen les celebracions i milers d'imatges distintes omplen Barcelona, puc veure Optimats amb ulls de gat i serps al cabell, altres amb tatuatges animats i somriures fosforescents, pel que es veu va ser la última moda d'aquest any. Una dona va centelles amb les pestanyes de color blau elèctric, mes endavant un home fa girar un paraigües gegant que escup aigua de color rosa pastós i balla amb uns tacons vermells. Els edificis brillen i s'il·luminen com anguiles de riu, pujant i baixant els colors a un ritme hipnòtic.
A casa meva no passem gana des del llarg hivern de fa set anys, quan la nostra petita peixateria va deixar de rebre mercaderies de les piscifactories, totes congelades. Tot i així després de pagar l'Impost Nacional i l'Impost Capital amb prou feines podem pagar el lloguer i el menjar.
Sonen xiulets entre els Germans i de sobte els megàfons anuncien que tots els Comuns ja podem tornar a les nostres cases, pocs tenim esma per fer cap celebració. Miro amunt i als laterals i veig a través dels vidres dels alts gratacels les llums i els colors de les festes optimades.
El meu germà petit es separa de la mare i m'agafa la mà al mateix temps que l'Arian, la meva bessona, envolta amb un braç la mare. Bel em mira amb por mentre la gent passa al nostre voltant com un riu de tardor, lent i costant.
Ja som al nostre apartament, noranta-tresena planta el número set lletra R. La mare obre la porta amb el so metàl·lic de les claus oxidades i els colors pastís de les festes i els focs entren per les finestres i envaeixen la nostra minúscul i llòbrega llar.
Un nou any, però tots seguim atrapats dins aquesta peixera. El meu món sembla un ou florit vestit de caramel.
